(Nataly González)
Al Louvre, jo no m’imaginava pas el que m’esperava, uns sis kilòmetres de passadissos, i els meus ulls mirant sempre a través de les ulleres per mirar ben bé allò que veia, per acabar de creure aquell somni fet realitat, la veritat quasi no m’ho podia creure que a través d’aquelles grans i petites obres (però totes magnifiques), estigués mirant el que un dia un artista va crear i potser mai va donar per acabat (com tots els artistes, “les coses sempre es poden perfeccionar”, però allò per mí, i de segur per tots els amants de l’art, era esplèndid. … (sospirs). L’altre record del Louvre és l’estat de les meves cervicals, pobres! Jo sempre mirant per amunt…Va arribar un moment en què no em sentia les cames, trobo que es van acostumar a caminar, i ja tant les hi feia si caminar menys o més: total havíem de seguir. I la veritat no m’importava gaire la penúria que passessin les meves cames, jo volia seguir mirant i mirant i la meva boca, oberta sempre, ja no sabia dir res més que “woo, wow, quina passada…” i encara segueix oberta, i encara sento el dolor de cames i peus, i també el dolor a les cervicals és viu, o el dolor d’esquena i apart dels dolors (que no són un ingredient més del viatge), totes les cares felices, tots els bons moments, tots els menjars bons (dels que en guardaré el sabor a la memòria, menjars nous, menjars bons, menjars exquisits, cuina grega, cuina francesa, cuina americana, mmm très bon) … tot això mai morirà mentre els records de Paris siguin dins meu, i mirant fotos per recordar detalls.. (torna a haver sospirs)..NOSTALGIA DEL PASSAT
Com oblidar ?
… La corrent del Sena, el riu que, caigut el sol, torna color de coure o daurat amb les llums de la ciutat, Oh La Torre Eiffel i les seves llums que il•luminen els meus somnis, o platejat, amb la lluna que sembla que dorm, sobre la pell del riu, tranquil; el parlar de la gent, aquell francès delicat, sofisticat, ple de altivesa, sobri. I què hem dieu dels grans parcs? Oi què eren amplis? Sí, jaja, és clar! Si jo fos astronauta, no m’aniria a la lluna, sinó als parcs de París juntament amb un llibre i unes ulleres de sol, seria com estar a la lluna, seria, aconseguir el plaer en majúscules, PLAER. I, us vareu fixar en les tantes escultures, estàtues que hi havia per tot? Es nota que varem estar a una cuitat de gent gran, les estàtues són les persones immortalitzades, aquestes veuen sempre com la gent passa, alguns mirant, com a bons visitants i d’altres seguint la seva rutina (la gran massa que va a treballar, corrent per la dermis de la ciutat, pels subterranis, agafant aquells cucs enormes que travessen tota la ciutat, metros, “métros” (dita a la francesa)…oh només ens va faltar veure a Sarkozy per estar plens de menjar París. Quan vaig posar els peus a territori francès, vaig respirar fons unes vegades, vaig tancar i obrir els ulls 3 vegades i em vaig fer un pessic (com recomanen, per sabre si ets al món real), després vaig sabre que era a França, a París, a una REPÚBLICA!
Français 