Finalment vem arribar.
Els havia promès una visita à la Maison Carrée, a Nîmes, de passada, però per qüestions d’horaris no va ser possible. En canvi, ens vem aturar a Perpignan, per dinar. Perpinyà, la capital de la Catalunya nord, del Palau dels reis de Mallorca, del Castellet. Tot i que solament vem poder-hi fer un mos.
La mala fortuna va voler que, en córrer per arribar a l’autobús, jo caigués per terra com un sac de patates … el resultat és una luxació que em força a vuit dies de repòs. Sort que na Nina estava sencera. Menys mal, Nina, que no vas voler patinar, el dia abans ! Jo vaig riure quan li vas dir al profe francès “moi, je veux retourner à la maison toute entière, avec toutes mes dents”. Era una premonició? …
Fent balanç de la setmana, de les visites, del vent, de les ciutats visitades i de tot plegat, trobo que ha valgut la pena. Sé que s’han forjat amistats que duraran tota la vida; d’altres però, també sé que, amb el temps, s’esvairan com la boira. Però no hi fa res, perquè tot deixa el seu rastre dins el cor; tot educa, tot ens fa aprendre. I això de l’aprenentatge, creieu-me, no s’acaba mai.
Ara hem de preparar bé la rebuda que els farem quan venguin a Menorca, al mes d’abril. Ha d’estar a l’alçada de la seva, impecable, gentil i generosa, com la seva. Que se’n tornin a Valence amb un record tan bell com el nostre de ca seua.
Des d’aquí, i per acabar aquestes cròniques valentines, vull agrair-vos a tots els qui heu participat, d’una manera o altra, en fer possible aquest episodi de la vida de tots plegats.